Conclusions i agraïments del Comitè Organitzador del XIV Congrés d’Antropologia
Fa ja uns dies que vam clausurar a València el XIV Congrés d’Antropologia convocat per la FAAEE. Un esdeveniment, podríem dir, liminal, emmarcat en el seu particular espai i temps, en el seu propi ritme ininterromput i una miqueta frenètic, que va mesurar les forces de la comunitat antropològica per a arribar al màxim d’activitats oferides entre plenàries, simposis, actes paral·lels o activitats culturals alternatives.
El congrés va passar i, malgrat que no ens hem recuperat de la ressaca encara, des de l’organització de l’Associació Valenciana d’Antropologia volíem compartir les nostres impressions, expectatives i, per què negar-ho, altes dosis de nervis amb les quals vam viure aquesta trobada. I no és per a menys, si tenim en compte que anàvem a rebre 675 congressistes, una xifra que trencava totes les escales de qualsevol activitat organitzada fins al moment. El repte estava servit, des d’un principi ho sabíem, però vam voler a més jugar-nos-la amb una aposta arriscada i assumir des de la pròpia organització la gestió d’un esdeveniment d’aquest calibre. Ho hem fet el millor que hem sabut i, per damunt de les errades (que segur les hi ha hagudes), hem procurat treballar durant tot aquest temps amb imaginació (gràcies d’entrada a les empreses i patrocinadors que vau deixar-vos enganyar conscientment!), implicació i afecte en tot allò que hem muntat, per a fomentar un contacte directe i, sobretot, proper. Esperem haver-ho aconseguit!
La veritat és que en aquesta línia es va inaugurar el congrés i, per damunt del protocol que acompanya a aquests actes, les paraules d’obertura dels/les representants institucionals de la FAAEE i l’AVA, de la presidència del congrés, del rectoratde la Universitat de València i del deganat de la Facultat de Ciències Socials de la mateixa universitat, van incidir en el seu desig d’obrir-nos les portes i convidar-nos a sentir-nos com a casa. Senzillament, amb aquest propòsit us vam rebre el comitè organitzador i el gran equip de personal tècnic i de voluntaris i voluntàries que ho van donar tot durant aquests dies (indicacions, certificats, tiquets de dinars i, si apureu, fins a algun ibuprofeno, com deien els nostres col·legues d’Antrpologia2-0). Ha sigut una gran sort comptar amb vosaltres!
Sota els principis d’igualtat, sostenibilitat i solidaritat vam tractar de sustentar totes les activitats programades. Encara que en certs moments ens hagueren d’aclarir com reciclar els diferents envasos! El nostre agraïment a les empreses i entitats amb les quals hem treballat: La tenda de tot el món (en els cafès), la Fundación Nova Terra (en el catering d’inauguració i els dinars), la Fundación Alanna. Somos Mujer contigo (en el catering de cloenda), l’Associació Impuls (per l’assessorament fiscal) i el Taller de Ceràmica del Centre Penitenciari de Picassent, València (per la singularitat de totes les peces fetes a mà).
I, de forma especial, traslladem la nostra gratitud als/les mecenes que heu col·laborat amb una aportació voluntària i altruista. En total, vam poder becar 86 persones amb menys recursos, estudiants o aturats/aturades, en règim d’allotjament i manutenció (o de manutenció, segons les sol·licituds), i vam cobrir un terç d’aquestes necessitats amb la campanya de micromecenatge (la part restant la vam assumir des de l’organització). Gràcies, doncs, per fer possible un congrés més solidari i igualitari!
Dit açò, i endinsant-nos ja en la matèria, en el congrés vam començar a calfar motors en la conferència inaugural, en la qual Josepa Cucó ens va brindar el seu particular passeig per la memòria de l’antropologia espanyola. Disciplina que ha demostrat continuar al peu del canó a jutjar per la quantitat i diversitat de treballs presentats en els 24 simposis desplegats en un mosaic de sessions; un autèntic trencaclosques (en sentit literal) que quasi ens va fer embogir per a quadrar el programa. Encara que som conscients que a alguns/algunes us haguera agradat disposar de més temps, el recinte de la cafeteria va fer possible, en un entorn més informal, continuar donant regna solta a les nostres inquietuds i debats.
Fets els boixets i presentat el programa, us vam passar la pilota a vosaltres per tal de decidir què prioritzar i on estar. Qui no va dubtar llavors entre assistir a un simposi o apuntar-se a alguna de les visites culturals opcionals a la València republicana, el barri del Cabanyal, el campanari del Micalet o el Trinquet. Visites que van comptar amb professionals d’excepció per a posar en valor aquest inestimable llegat històric i patrimonial. Gràcies per la vostra participació!
També en qualsevol moment vau poder visitar les tres exposicions que han sigut un xicotet reflex de la variabilitat temàtica d’aquest congrés encara que, si ens ho permeteu, en aqueixa dispersió advertim una idea comuna entorn de la(les) petjada(es) que, com la(les) antropologia(es), també ací han tingut un sentit plural. Així vam poder apreciar-ho en la(les) petjada(es) de l’enorme llegat antropològic i intel·lectualde Joan Francesc Mira, no debades president del congrés; la(les) que imprimeix el dia a dia en els camps de refugiats sahrauís; o la(les) que solquen els rostres de les persones retratades en les fotografies etnogràfiques com a testimoniatge de les seues històries de vida. Així mateix, durant tots els dies del congrés vam poder assistir a la presentació de les últimes novetats editorials, dins dels més diferents registres antropològics; i la librería Primado ens va oferir un punt de consulta i venda de d’altres publicacions emblemàtiques en els últims anys que molts/moltes de vosaltres us vau portar en la maleta. Gràcies per mostrar-nos i difondre les vostres experiències i coneixements!
Mentrestant, vam voler compartir alguns elements patrimonials d’aquesta terra de la mà d’alguns/es companys/es que van saber transmetre’ns com ningú el seu valor cultural. Així doncs, assistim a la plantà i cremà, amb traca i servei de bombers inclosos, d’una falla concebuda de forma específica per a aquest congrés el tema del qual era, com no podia ser d’una altra manera, els seus tres principis motors. Vam tenir el plaure d’assaborir el valor cultural de la xufa, primer en una profitosa sessió teòrica que va culminar amb una degustació (més profitosa, si cap) d’orxata i fartons. Vam gaudir d’una exhibició de pilota al carrer en l’entorn privilegiat del carrer Cavallers de València, al costat del Palau de la Generalitat. I vam contemplar, des de la tribuna reservada sota la balconada de l’Ajuntament, la processó de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, Patrimoni Immaterial de la Humanitat, com a guinda del congrés. Gràcies a totes les persones implicades per permetre’ns participar d’aquest enorme bagatge patrimonial, local i universal!
Al seu torn, a través dels diferents actes paral·lels, vam estar en la projecció del documental del col·lectiu Les Espigolaores sobre el protagonisme de les dones en l’Horta de la Partida de Dalt, Campanar i el Pouet. També vam fer un repàs per la Història de l’Antropologia, i vam presentar-vos les noves associacions d’Antropologia que recentment es van sumar a la FAAEE (ACMA, ASAPE, IAI i ANTROPOLOGIA 2.0). Com sabeu, aquest congrés tanca una etapa i, seguint la seua vocació de transformació, en aquest s’ha confirmat i anunciat la reorganització de la FAAEE, que d’ara endavant canviarà la seua nomenclatura i estructura. Esperem amb il·lusió que aquest canvi contribuïsca a posicionar l’antropologia en el lloc que es mereix.
En aquest punt, dedicarem un esment apart al tàndem de luxe que van formar els i les ponents convidats i convidades al congrés durant les dues conferències plenàries: d’una banda, Paloma Gay i Jaume Franquesa i, d’una altra, Paula Godinho i Carolina Kobelinsky. De l’intercanvi de rols i la complementarietat discursiva sota la mirada recíproca, ens vam traslladar al punt de mira del lloc ‘on s’acaba el món’ per a assistir al naixement del ‘Segon Miracle’; vam creuar les fronteres en la pell del refugiat/da per a reivindicar, més que mai, una antropologia de l’asil; i vam comprendre, a partir de la suggeridora metàfora d’aquells castanyers plantats, que el futur, per molt incert que es presente ara, encara pot donar els seus fruits. Utopies possibles, compromisos reals i multiplicitat de sentits que ens remeten a antropologies plurals i transformadores per a dignificar el nostre temps, i que vam voler posar sota la lupa des del mateix lema d’aquest congrés. Sens dubte van aconseguir, amb la naturalitat que els caracteritza, estimular la reflexió, l’intercanvi i la crítica… i a més d’un/a ens van emocionar. Gràcies per venir sense dubtar-ho des de lluny (a vegades, molt lluny) i fer-nos sentir tan a prop i sensibles cap a altres realitats igualment ‘sensibles’!
I conscients que el futur del que tant hem parlat està en els/les més joves, van ser ells/elles a qui vam voler concedir un espai específic i ample en aquest congrés, amb tallers que van tenir una enorme acollida per posar l’accent sobre qüestions pràctiques relacionades amb l’ètica de la recerca o amb la necessitat d’aplicar la teoria i praxi antropològica al mercat laboral actual. Com a colofó, en la taula redona dirigida especialment a estudiants (però que no ens vam perdre ningú) sobre ¿Cómo hacerse antropólog@ y no morir en el intento?, Teresa del Valle, Ricardo Sanmartín, María Càtedra i Joan Prat ens van relatar els seus primers passos en una disciplina antropològica també incipient. Ningú com ells/es per a narrar aquells inicis memorables i divertits, que ens van conquistar des del primer minut en un impressionant (i abarrotat) auditori del Museu Valencià d’Etnologia. I és que no podia celebrar l’AVA aquest congrés sense el suport incondicional d’aquest museu, company de viatge en tots els nostres camins, que va culminar aquesta vesprada antropològica en cedir-nos els seus patis per a gaudir del còctel de comiat i del concert Musicants. Gràcies, una vegada més!
Però si crèiem que ja ho havíem vist tot, Vicent Artur Belda Caplliure, antropòleg oriünd de València però establit a Malawi, no va deixar ningú indiferent en la conferència de cloenda. El seu relat dicotòmic, entre la complexa (i sovint inaccessible) retòrica acadèmica, va dissipar les possibles sospites que pogueren suscitar els seus exemples delirants, jugant (mai millor dit) a la completa desorienatació de l’auditori. Com qüestionar la veracitat d’un discurs tan ben articulat sobre la dualitat de valors culturals universals i relatius, el segrest de l’antropologia o el capitalisme acadèmic? Doncs bé, la ‘autèntica’ posveritat que es va desemmascarar darrere del seu discurs va ser la interpretació de l’actor Joan Carles Roselló. Un exercici de transgressió, ambigu i provocador, no exempt de riscos. Però més enllà de l’anecdòtic, les/els espectadors (antropòlogues i antropòlegs com a subjectes ‘observadors’) van invertir els seus papers per a convertir-se en subjectes ‘observats’, les reaccions dels quals també mereixerien un estudi posterior. Enhorabona al nostre company Miquel Ruiz, ‘vertader’ autor d’aquest discurs sorprenent i d’aquesta idea més sorprenent encara! Malgrat que camuflat sota pseudònim, vas estar genial!
Amb la cloenda del congrés es va posar el punt i final a més d’un any de treball que, per fi, era una realitat. De nou, compromisos i utopies possibles, ja no assolibles sinó aconseguides, que justifiquen l’emotiu d’aquell moment. Convertir València en una República antropològica, durant quatre dies, ha sigut espectacular. Moltes gràcies a tots i totes per fer d’un somni una realitat, per convertir València en un lloc per a transformar aquest món.
Però no podem acomiadar-nos sense fer un esment d’agraïment al company que ha anat difonent en xarxes els millors instants d’aquest congrés i, sobre de tot, sense agrair-vos en majúscules a totes i tots vosaltres la vostra presència i participació activa, el vostre compromís i la vostra comprensió si en algun moment no hem estat a l’altura de les vostres expectatives. Volíem promoure un congrés de persones i per a persones, no tindria sentit d’una altra manera. I, si ho hem fet, ha sigut gràcies a totes i tots vosaltres.
Una forta abraçada de tot el comitè organitzador i els nostres millors desitjos per al pròxim congrés, primer de l’ASAEE, a Madrid. Ens veiem allí!
